"La feina a l'UCI és gratificant"
Vostè diu que si les infermeres deixessin de treballar durant una hora, l'hospital s'enfonsaria...
És així. I l'UCI encara trigaria menys... Som una peça fonamental perquè tot funcioni. Fem cures, tractem amb els pacients, amb els metges i amb les famílies... La crisi de la covid-19 ha ajudat a posar en valor la nostra feina, tant a nivell social com dins de l'hospital mateix.
Quan va decidir que volia ser infermera?
Quan tenia 8 anys ja deia que volia ser infermera. Un any els Reis em van portar un uniforme d'infermera, amb el maletí i tot! Sempre estava atabalant a la meva àvia fent-li cures amb agulles d'estendre. És una feina vocacional, però amb això no n'hi ha prou. Hauria d'estar més reconeguda i millor remunerada.
Com van ser els seus inicis professionals?
Vaig començar a l'Hospital de Sant Andreu l'estiu del 1984. Havia acabat primer d'Infermeria i en aquella època faltaven moltes infermeres, així que feia d'auxiliar als estius i durant el curs ho combinava amb els estudis. Més endavant vaig passar a l'Hospital de Sant Joan de Déu treballant de nit a Urgències i després de ser mare em vaig reincorporar un altre cop a Sant Andreu, a reanimació postquirúrgica, i després a l'UCI de Sant Joan de Déu quan es va crear, el gener del 1993.
Ha viscut tota l'etapa de fusions i canvis a la sanitat manresana...
Sí. Primer la de Sant Andreu amb Sant Joan de Déu, i més endavant amb el Centre Hospitalari. Cada una d'elles ha estat dura, implicava canviar de companys, a vegades de lloc de feina. Hi ha hagut moments difícils, però amb el temps sempre m'hi he acabat adaptant.
Quines són les seves responsabilitats com a infermera de l'UCI?
Donem una atenció integral al malalt, és a dir, cobrim totes les necessitats que ells no poden cobrir. Col·laborem amb els metges i amb les auxiliars, som un equip. El fet d'estar sempre lluitant entre la vida i la mort fa que s'arribi a tenir una relació molt íntima.
Deu ser una feina dura...
Té moments de tot, a vegades és agraïda i molt maca, i d'altres penses que no pots més. Psicològicament és dur, però quan veus que un pacient amb el qual tu has intervingut aconsegueix sortir-se'n és molt gratificant.
Com es va viure la primera onada de la pandèmia?
No vam tenir ni temps de pensar. Entraves, et vesties, i no paraves ni un moment fins a l'hora de sortir. Fins llavors la nostra UCI estava preparada per tenir un màxim de 12 malalts crítics i 8 de semicrítics i, de cop i volta, vàrem quintuplicar la capacitat. Es va incorporar molta gent nova, des de joves que just havien acabat la carrera fins a professionals que feia més de 20 anys que no trepitjaven una UCI.
Amb què es quedaria d'aquell moment?
Amb la resposta de tot el personal sanitari, amb el treball en equip i l'esforç per donar una atenció el més humana possible als pacients i les famílies... Hem tingut molt en compte les famílies, fent vídeotrucades, informant-les i acompanyant-les tant com hem pogut.
Aquest tracte humà és important
Sí, jo ho he viscut en primera persona, quan el meu marit va posar-se malalt i va morir en pocs mesos. Jo volia que m'informessin i intento fer el mateix amb les famílies dels pacients.
Què destacaria del model infermera d'Althaia?
La participació i la implicació dels professionals en totes les cures, protocols, etc. A l'UCI gairebé tots som referents d'alguna àrea i això et motiva molt per estar al dia.
Se sent valorada a Althaia?
Sí, és una institució propera i humana. Si tens un problema pots anar a parlar amb un superior i t'escoltarà.