"Valoro molt el tracte proper"
Des de quan treballa a Althaia? Com va ser que decidís vincular-se laboralment a la institució?
Mentre estava fent la residència a la Mútua de Terrassa ja vaig començar a fer guàrdies al Centre Hospitalari. En acabar la residència treballava d’adjunt a Terrassa però coneixia gent del servei de Traumatologia del Centre Hospitalari i em van proposar treballar a Manresa. Vaig venir aquí al juliol del 2003. Vaig dir de provar-ho un temps i de moment ja porto 17 anys. Vaig entrar l’any de la fusió. Al principi va ser dur, però l’ambient m’agradava molt i m’hi vaig trobar còmode.
Què suposa treballar en un servei de les dimensions de Cirurgia Ortopèdica i Traumatologia?
Amb tanta gent, hi ha d’haver un ambient de treball molt bo. I penso que de moment això és així, sobretot si ho compares amb altres hospitals. És un servei que cada vegada és més gran i es va fent més estanc. També cada vegada ens demanen més hiperespecialització, sobretot perquè ens envien pacients d’altres hospitals del territori.
Vostè està especialitzat en cirurgia de maluc...
He anat variant, també faig traumatologia, artroscòpies, pròtesis de genoll... Però bàsicament ara darrerament ja faig aquest tipus de cirurgia de maluc i protètica.
És bona la hiperespecialització?
El traumatòleg ha de tenir una visió àmplia del cos i a partir de la meitat de la seva carrera professional sí que és convenient la hiperespecialització, sobretot perquè les exigències que tenim no són les mateixes que fa 20 anys. Quan vaig començar els traumatòlegs feien de tot: peu, genoll, espatlla... En canvi, ara cada vegada ens anem hiperespecialitzant més. Per a mi el problema és quan adjunts joves es focalitzen en un tema molt concret des de l’inici perquè aleshores l’àmbit de coneixement de la patologia queda molt reduït. Hem de tenir en compte que les patologies s’interrelacionen molt les unes amb les altres. Probablement un problema de maluc té l’origen a l’esquena o al genoll, i al revés. És molt important saber entendre el conjunt del pacient per entendre la part de la teva hiperespecialització.
També deu haver canviat la tipologia de pacient?
Sí, augmenta l’esperança de vida i també les expectatives de qualitat de vida. La gent exigeix que biomecànicament pugui fer més coses. Persones que s’acaben de posar una pròtesi et demanen poder jugar a tennis, poder fer activitats que abans eren impensables en segons quines edats.
Quin és el punt fort d'Althaia?
Una cosa que valoro molt d’Althaia és el tracte proper, tant amb els professionals com amb els malalts, que crec que no hem de perdre per més grans que ens fem. Jo he treballat en hospitals de l’àrea metropolitana de Barcelona i hi ha més fredor.
En què podria millorar?
Que ens creguem més el que fem. Segurament, a fora no tot és tan fantàstic ni aquí tan dolent. De vegades vas als congressos i t’expliquen coses i dius: “si això nosaltres també ho fem!”.
Althaia li permet desenvolupar la seva trajectòria professional?
Sí, i tant, he pogut créixer. A nivell quirúrgic m’ha donat moltes oportunitats, estic content.
Quina va ser la seva tasca durant la primera onada de la pandèmia?
Com a traumatòleg vaig donar suport a la gent de Medicina Interna a la Clínica, vaig estar amb un grup molt maco. Vaig intentar ajudar-los en tot el que podia.
Com ho va viure?
Al principi amb por, com tothom. Però també vaig veure que l’hospital va ser una pinya, des de l’últim fins al de dalt de tot, i vam tirar endavant. Va ser la part maca d’aquells dies junt amb les relacions amb els altres professionals. També vaig veure la importància d’infermeria. Quan tu sorties de l’habitació elles continuaven allà, van estar moltes hores amb els pacients.